VIOLÈNCIA I ACCIDENT /POSTHUMANISME-REINVECIÓ DEL COS

Durant la sessió anterior es va tractar “la crítica institucional”, apunts que no tinc, avui desenvoluparem un tema més transversal, que apareix sota el títol,

VIOLÈNCIA I ACCIDENT

POST HUMANISME – REINVENCIÓ DEL COS

,i respondrà a una mica tota la subjectivitat contemporània, als imputs que hem anat tractant: urgència de realitat, deserció davant de la cultura de la promesa, construcció de sentit,... els posarem a la llum de dues idees contemporànies, la corporeïtat i l’horror.

Com encaixen corporeïtat i terror

en aquest mapa?

COS. A què ens referim quan diem que el cos es reinventa? No només la filosofia raona la qüestió del cos, no només les literatures de gènere. Ha aparegut com un leitmotiv potser aquella idea de que la contemporaneïtat s’ocupa de la qüestió del cos per pur hedonisme, un hedonisme de consum que caracteritza la cultura contemporània.

Mathie Soli “el crisol de las apariencias” amb el títol “por una ética de la estética” representa el punt el qual la contemporaneïtat és una subjectivitat estilitzada que deriva a una cultura hedonista i de ella a la estètica de cos. Això, Matie Soli reflexa una ètica pròpia de l’esteticitat, la idea de que la corporeïtat hedonista genera la cultura del consum.

subjectivitat estetitzada cultura hedonista cultura del consum

La corporeïtat s’explica a partir de dos factors clau. Primer, que ha sorgit per la deserció a la cultura de la promesa. Segon, la corporeïtat va de bracet amb el retorn de la subjectivitat, la subjectivitat retornada.

El primer retorn de la subjectivitat és orgànica, té una dimensió performativa, és una dansa de cossos que ocupen l’espai, per tant parlem de la subjectivitat retornada com a cos per falta d’informació diu ell, no en tenim bibliografia. Però tot i que si que està dit que això té molt a veure amb la qüestió del nomadisme, en el sentit de defugir escenaris predeterminats, la naturalesa gitana d’aquest subjecte contemporani és aquella que es defineix en contra d’estar en un escenari neoliberal. El nomadisme és un enorme recurs, és un mitjà del primer retorn de la subjectivitat retornada per decidir quins són els seus escenaris i escollir-los, és una manera de fracturar els escenaris hegemònics.

Per altra banda, l’esperit gitano ha d’afrontar la fatiga de canviar d’escenaris. El nomadisme s’autogestiona, és una vida autogestionada i és l’escàpola als models de subjectivitat del tardo capitalisme que marca aquestes pautes d’hedonisme.

Allò que passa amb el nomadisme passa amb el territori corporal, el cos esdevé un territori on la subjectivitat s’autogestiona. De fet estem partint de l’escenari que planteja Boudelaire amb “l’elogi al maquillatge”. El cos esdevé, a partir de la pròtesis tecnològica, les investigacions genètiques i digitals,... un espai on puc construir la meva identitat i per això per la subjectivitat resulta tant important. Aquest tipus de dinàmica ha derivat a parlar del concepte

post-humanisme, humanisme renovat contemporani que no menys té el cos com feia la cultura platònica, en un sentit, establint el cos com a contenidor de coneixement. En el post-humanisme el cos no conté sinó que exterioritza experiència, no és qüestió de llenguatges visuals, crea nous mecanismes com a dispositius relacionals.

Concretem, el post humanisme entès com a un humanisme post que no desprecia el cos sinó que el celebra, i ho fa alliberant-se del destí anatòmic. No ens referim al canvi de sexe només.

Franquenstein és possible, aquesta il·lusió de Franquenstein està visible ens els ducats de la investigació genètica, alliberar la reproducció de la maternitat,...

(La pedreta: El post humanisme té quelcom engrescador: Aquest terreny de joc està marcat per

“qui marca les regles”, qui no és el subjecte, hi ha pautes, una cultura de la por, un seguit de protocols derivats de la cultura del consum que s’ocupa de regular-los. )

...hi ha també productes de despigmentació “un negre pot ser blanc”, medicina per a bloquejar la ovulaciò, per aturar el creixement de pèl, els nens a la carta, etc etc... Si la cultura contemporània parla de tot això és per tot el que hem anat explicant aquí (la subjectivitat retornada que reinventa la corporeïtat ha sorgit per la deserció a la cultura de la promesa, la contemporaneïtat és una subjectivitat estetitzada que deriva a una cultura hedonista i de ella a la estètica de cos, el consumisme. Però que per altra té una dimensió performativa, nòmada, que celebra el cos i l’allibera del destí anatòmic, encara que tot això està marcat per unes pautes i gestionat pels protocols de la cultura de consum).

Un altre punt que es pot derivar és el tema de gènere, els feminismes:

El feminisme de primera generació és essencialista, recupera la feminitat per equiparar-se, objectivar, igualar ambdós gèneres. Resulten perspectives fracassades perquè el discurs no ressona dins el femení que està dins de la paternitat. Aquí potser ens estem referint de nou a aquella tradició logo-fono de posar al centre de veritat la paraula que esdevé una cultura falocèntrica del pare que posa la paraula, com vam desenvolupar a partir d’una sessió dedicada a Derrida i que deia que el falocentrisme és un llenguatge en funció de gènere, que col·loca el valor d’allò masculí en el centre de gravetat. La confiança vers masculinitat resulta que l’escriptura és la desconfiança vers la feminitat.

Falocèntricà semnantitza (sementitza), posa el semen com a centre de gravetat.

El feminisme de segona generació abandona allò femení ontològic recuperant-ho com a construcció cultural, no tant com a natural més aviat per passar a ser una construcció performativa. El tercer femení tindria una construcció de corporeïtat, la feminitat no és una condició natural sinó que és una construcció cultural, qui ho comanda és el falocentrisme. Qui dedica a investigar això és la Teoria Queer, qui oblida les nocions de feminitat, homosexualitat,...*apunt al final de tot

Bàsicament el que venim dient ja des del primer dia és “fes coses”, “construeix” en totes les teves operatives cultural, sexual, política,...

HORROR. Ara ens hem instal·lat en les condicions òptimes per parlar-ne. Tot això emfatitza que el cos prengui consciència de la seva enorme consciència de vulnerabilitat. Per això, tal com formula Kant, en diem “el forat del sublim” contemporani, el que avui ens té en estat de sublim és la consciència de vulnerabilitat, la por és també la por de l’SPAM!

Trobant la pont entre cos i violència, no està passant res, com que sóc conscient d’aquesta gran construcció de subjectivitat la “breaking news” ens sobta. Aquesta és una subjectivitat afectada per la “breaking news” que ens fa conscients de la vulnerabilitat del cos. Es crea un efecte simultani, el cos com a potència constructiva i el cos com allò que és vulnerable de forma externa (el SIDA). Tot això predisposa la consciència de vulnerabilitat que alimenta la temença crònica.

Bé tenim fins aquí, per una banda, la apologia del tacte

per l’altra banda, la apologia de la por

Així s’engreixa l’enemic. No hi ha res més conscient en els governs, que som vulnerables.

És la gran política contemporània!

La gestió de la consciència de vulnerabilitat que tenen els governants després de l’11S. La perversió de la governabilitat neoliberal genera protocols de seguretat: noves mesures de control que al cap i a la fi genera més sensació de vulnerabilitat derivant cap ala cultura de la por. A la cultura de la por la violència esdevé menys comprensible perquè esdevé la interiorització que la destrucció és la pura interrupció. La Guerra d’Iraq és una destrucció planificada, no és la decrepitud geriàtrica de les coses, sempre ha estat així, un pla de destrucció, però ara amb la por. La Guerra d’Iraq és un Tsunami.

La inconcebilitat de la violència afavoreix un oblit de la destrucció com a planificació.

El que estem, és parlant de la ciutat blindada! Les barriades amb fronteres, ciutats dins de ciutats, ciutats que són blindades: urbanisme feudal.

Davant d’aquestes qüestions hi ha un projecte molt interessant que va indagar Paul Virilio, el museu de l’accident. Seria convenient possibilitar un antídot, fent un museu de la catàstrofe per a ser espectadors i començar a rumiar-ho i deconstruïr aquest discurs de la cultura de la por. Rumiar-ho per a ser analista, és la mateixa catàstrofe que fa que es millori el sistema de por.

* a la pregunta: no és molt explícita la exposició de la catàstrofe en format museu? No pot confondre’s el motiu del museu? No tothom està disposat a construir discursos subtils i rumiar-los, hi ha qui necessita d’espectacle i rapidesa perquè està massa acostumat al show, a que li mostrin les coses encara que sigui fins a extrems sensacionalistes. No pots demanar a tothom que sigui susceptible, gairebé tots els mecanismes d’informació i comunicació empren aquests sistemes, ja és una condició, però a vegades és efectiu.. Com per exemple l’exposició de bodies!

*apunt sobre la TºQueer. Teoria Queer De Viquipèdia, es citen autors de la filosofia contemporània.

La Teoria Queer (de l'anglès queer: "estrany", utilitzat durant molt de temps com a eufemisme per a referir-se als homosexuals) és una teoria sobre el gènere que afirma que la orientació sexual i la identitat sexual o de gènere de les persones són el resultat d'una construcció social i que, per tant, no existeixen rols sexuals essencials o biològicament inscrits en la naturalesa humana, sinó formes socialment variables de desenvolupar un o diversos rols sexuals. Rebutja la classificació dels individus en categories universals com "homosexual", "heterosexual", "home" o "dona", ja que contenen una quantitat enorme de variacions culturals, cap de les quals seria més fonamental o natural que les altres. Contra el concepte clàssic de gènere, que distingia allò "normal" (en anglès straight) d'allò "anòmal" (queer), la Teoria Queer afirma que totes les identitats socials són igualment anòmales. La Teoria Queer critica les classificacions socials de la psicologia, la filosofia i la sociologia tradicionals, basades habitualment en l'ús d'un únic patró de segmentació —sigui la classe social, el sexe, la raça o qualsevol altra— i sosté que las identitats socials s'elaboren de manera més complexa com a resultat de la intersecció de múltiples grups, corrents i criteris. (papalia,2001)

Un antecedent: Magnus Hirschfeld, metge alemany de meitats del s.XX es dedica a aclarir la dicotomia entre homosexual i heterosexual des d’una perspectiva biològica, per primera vegada també va donar forma al travertisme i va estudiar les diferents articulacions dels rols sexuals en la societat de l’època.

Des de l'antropologia, estudis com el cèlebre assaig de Margaret Mead Sex and Temperament in Three Primitive Societies (Sexe y temperament en tres societats primitives), en el qual la divisió sexual de la feina i les estructures de parentiu s'analitzen per a explicar els diversos rols de gènere de les ètnies arapesh, mundugumor i tchambouli, ajuden a proporcionar material empíric que qüestiona la rígida diferenciació entre caràcters "femenins" i "masculins", documentant cultures en què homes i dones compartien per igual pràctiques considerades exclusivament virils a Occident (com la guerra) i encara d'altres en què la distribució de las feines domèstiques i dels hàbits santuaris eren exactament inverses a les occidentals. Les seves descripcions dels mascles tchambouli, exclosos de les feines pràctiques i administratives, i als qui es reservaven els hàbits del maquillatge i la decoració personal, van ser rebuts amb escàndol per la societat de l'època, igual que la desmitificació de la puresa femenina a través d'estudis de les pràctiques sexuals infantils i adolescents de les arapesh.

En canvi, el principal impuls per a la TQ vindria dels estudis filosòfics i literaris, a través del grup d'autors associats a l'anomenat moviment postestructuralista. La noció del descentrament del subjecte, és a dir, la idea que les facultats intel·lectuals i espirituals de l'ésser humà no són part de la seva herència biològica, encara que es formin en condicions biològiques, sinó el resultat d'una multiplicitat de processos de socialització, a través dels quals es constitueixen de manera summament diferenciada les nocions del jo, del món i les capacitats intel·lectuals per a operar abstractament amb aquest, va proporcionar l'impuls per a estudiar no només els rols socials d'home o dona, sinó també el reconeixement que els individus tenen de la seva condició masculina o femenina mateixa com a productes històrico-socials.

La influència més gran en aquest sentit va ser la monumental Història de la Sexualitat, que Michel Foucault va deixar incompleta en el moment de morir, en la qual es tractaven críticament hipòtesis molt extenses al voltant dels impulsos sexuals, com la distinció entre la suposada llibertat concedida al desig en l'estat de naturalesa i la repressió sexual exercida en les civilitzacions avançades.

Per la seva part, els estudis literaris - en especial els de Roland Barthes, Jacques Derrida, Julia Kristeva i els seus seguidors- van explorar extensament les formes en què una determinada distribució de tasques, atributs i rols entre els sexes es difon a través de texts que simulen proporcionar només una descripció de facto; la distinció que dóna nom a la teoria, per exemple, oposa tàcitament una forma "normal" de sexualitat la parella heterosexual estable- a d'altres considerades anormals, suggerint que aquestes darreres són inadequades o perjudicials.