SCHELLING

Abans de res, “la actualidad de lo bello” de la Editorial Paidós.

A “Sistema de l’Idealisme Transcendental” (1800) Schelling troba en el fenomen estètic la solució del problema filosòfic fonamental determinant el problema: està en la dificultat de relacionar natura i esperit:
La “activitat estètica” al costat de la “activitat de l’esperit absolut” comparteix semblança. Doncs la experiència estètica és la inconsciència que és conscient que esdevé de la inconsciència, la natura és l’origen i la causa primera de la inconsciència (la pròpia voluntat).
El subjecte que desperta en això és fa poeta, ha despertat en la experiència estètica, producte de cultura. El S.I.T (principi del System Programm Trascendent), format pels pensadors Hegel, Schelling i Hölderlin i ideat pel mateix Schelling, consisteix en que el pas de la natura a cultura depèn del subjecte, un punt en la línia on la nova individuació de natura, que parteix de l’una causa primera “Inconsciència”, esdevé conscient i es desmarca del “jo” i el “món” generant la individualització contínua de la consciència. Els productes de cultura parlen d’història, política, societat, ... fins a cloure en l’experiència estètica on la inconsciència ja és conscient que esdevé de la consciència,. El poeta és el retorn a la causa primera, la inconsciència. La activitat estètica, com a producte final de cultura era doncs semblant a la activitat de l’esperit absolut.




La “fenomenología de l’esperit” estableix una línia que parteix d’un punt, l’esperit que és la inconsciència en Schelling, a partir del punt on la inconsciència és conscient, el subjecte genera productes del pensament conscient que són: per una banda, productes de l’esperit objectiu que alberga la ètica i la moral; per l’altra, l’esperit subjectiu que alberga els aspectes de psicologia, antropologia, sociologia... que utilitza indistintament ambdós productes amb el mediador discurs artístic, el discurs filosòfic i el discurs religiós.
Schelling convida a Hegel a abandonar la filosofia per a fer-se poeta. Però Hegel es mostra prudet davant d’aquesta invitació a abandonar la filosofia, i el que fa a la Fenomenologia de l’Esperit és avaluar les propostes de S.I.T històricament, un grau que avança el que serà el Marxisme (que es preguntarà si arribar al jo transcendental és universal, i dirà que no). Quan Hegel fa aquesta avaluació el porta a distingir entre Art simbòlic (arquitectura), Art clàssic (escultura), Art Romàntic (pintura, música i poesía) que esdevindrà art modern. Amb això, el que fa és avaluar si suposem aquesta excel•lència universalment, resulta que cada una d’aquestes no disposen el jo transcendent.
Descriu l’Art Clàssic com un equilibri perfecte entre forma i contingut, mentre que la forma i contingut en l’Art Simbòlic l’equilibri forma/contingut és massa maldestre perquè denota masses convencions. En l’Art Modern l’equilibri forma/contingut es torna a trencar però per excés de la idea.
Hegel arriba a la conclusió de que no hi ha una forma de saber que faci referència completa a la realitat, que per a entendre les coses ens haurem de sotmetre a la filosofia, això ens porta a la mort de l’Art, l’art a quedat finiquitat no com a mitjà de saber sinó com a art.

Com ens porta tot això cap a una estètica hermenèutica?
Si es veritat que aquest quadre finestra es tanca, perquè es trenca F/C en l’art, quan l’Art esdevé només art, el problema no és tant la pulsió artística sinó, esbrinar en què consisteix establir un vincle amb la obra morta. Què en faig jo amb l’objecte estètic? La filosofia es dedica al problema de la interpretació:
Encara diu alguna cosa?
Què diu?
Com s’accedeix al que diu?

Aquestes tres preguntes
son les que funden
l’àmbit de la interpretació, l’estètica Hermenèutica.
La hermenèutica serà la possible resposa a les tres possibilitats, amb maneres perfectament plurals. El que farem és visitar comresponen, però no seran res més que res- postes, qüestions alie- nes unes de les altres, és a dir, respostes dife-rents de la mà de Heidegger, Gadammer, l’Escola de Constança i Derrida.

1. HEIDEGGER, és un autor que a partir d’un moment de la vida ja no es pot llegir, per tant, llegiu-lo!
“Holderlin i la escència de la poesia” i “L’esser i el temps” és el doble joc del darrer metafísic que creurà en l’existència de la veritat i simultàniament en el nihilisme contemporàni. Simplement perquè el fet de creure amb l’existència de veritat el fa fracassar per convertir-se en un gran nihilista, i de fet, el més gran. Llegint-lo, tant aviat et sents com un metafísic com un nihilista, perquè són dos tensions obertes simultàniament. Sobre com respon ell les tres preguntes de la hermenèutica: L’obra que diu? Té la il•lusió de que la obra encara diu la veritat. Com la diu? Com a eco, batega darrera de l’obra, la recorda. Aquesta és la manera nihilista i metafísica de Heidegger.

L’ART DIU LA VERITAT PERÒ COM A RECORD i ho fa tibant el llenguatge sobretot, però hi ha un text de 36 “Origen de l’obra d’art” que condensa la resposta amb un paràgraf que diu q
“POSAR EN OBRA DE LA VERITAT LA QUAL TAL DE QUE LA OBRA SIGUI TRASPASSADA “ és permetre que la obra culmini, la veritat es desplaça. En la lògica de Heidegger l’ocultar /mostrar és tradueix en mostrar és ocultar entès Platònicament. L’obra neix d’un voler-se obrar de la veritat, però quan la obra culmina, la veritat es forma o s’amaga. Heidegger utilitza moltes metàfores, per exemple, la metàfora de “la petja”on hi pot haver presència d’absència! En la petja la veritàs hi és però ja no hi és. ABSÈNCIA QUE CONTÉ PRESENCIA. L’absència constitueix presència, en l’obra no hi ha veritat però ressona el seu voler-se posar en obra. El que s’ha desplaçat és la veritat, la obra és la petja, la cosa.
Una altra metàfora, la del rinoceront, davant d’una enorme polseguera veu un rinoceront Heidegger, perquè tota aquella pols indica un rinoceront.
En comptes de dir “caram quanta pols!” Heidegger diu “ostres quin rinoceront!”. En comptes de dir “quina obra! (quina pols)” diu “ostres, quina veritat que ha passat per aquí!”
Quan Freud diu que la bellesa estètica només és un ham però que si t’hi detures i et recrees en la belles formal de l’obra no serveix per res, el que vol l’obra és que facis tota una reconstrucció sobre qui la va deixar.
Totes aquestes coses han afectat molt a la Teoria estètica, fins un punt patològic. Però n’hi ha hagut més d’atinats, la fotografia com a “petja del real”. Sobre la camera lúcida, Roland Bars diu que “allò que veus ja no hi és”. La idea a mort. No és tant una certificació del real com una certificació de desaparició.
Recuperem el que veníem dient,
L’ART QUÈ DIU? La veritat com a record, a aquí hi casa Schelling amb Hegel, Schelling diu “la veritat com a record perquè algú ha deixat aquesta petja”. I Hegel diu “la veritat com a record, perquè l’obra només és obra”.
Aquí hi ha un ambiciós projecte Hermenèutic, interpretar no com a contestar sinó com a advocat.