SOCIOLOGIA DEL CONEIXEMENT

Recapitulem el punt de mira: assistir a la situació crítica que afecta als models de l’episteme modern. L’últim dia vam viure el garbell de la fractura lingüística (llenguatge-món)

i avui descansarem en la sociologia del coneixement.

Berger Luckman funda la sociologia, “la construcción social de la realidad ” és una construcció que s’articula a partir d’unes pràctiques socials, costums socials...

NOTA biogràfica: és un llibre dels 90

Berger Luckman modernitat, pluralisme i crisis del sentit Paidós

Luckman, tot i el que neix darrere, planteja el com les estructures socials han entrat a una deriva irreversible “les estructures socials han fet fallida”, plana això sobre una construcció segons el qual el sentit de pertinença de la cultura occidental, en lloc d’asserenar, “el sentit” té una relació destarotada, tèrbola.

La pertinença de cultura occidental s’aixona davant del món i de fet això, sembla una invitació a desertar. De quina manera es proposa la inflexió del titular? L’Esfera Institucional (estructura política, científica, estètica,...) és la capa que aixopluga, es l’esfera institucional de la família(proper) fins a l’esfera institucional del museu(poder).

Com entra en crisi la esfera institucional? Resulta un procés complex! Dos factors que poden il·luminar la dinàmica de la crisi se centra en que, un, la naturalesa de la esfera institucional és estructuralment conservadora i dos, la tradició conservadora de la atomització, l’especialització, la fracturació, és a dir el cientifisme i l’enciclopedisme, la dialèctica subjectiva si ho reflexionem a partir d’Adorno.

Abans d’arribar, però, a aquests factors en profunditat cal que arranquem d’un punt previ per tal de consensuar-lo. En la cultura occidental el sentit (se sobre entén) es dedueix de l’experiència, és a partir dels móns de vida, de l’experiència, que el subjecte genera nocions de sentit. Malgrat això, dels móns de vida, el subjecte anhela la càrrega feixuga de anar deduint sentit.

NOTA de dos autors: Nietzsche i Schopenhauer

L’experiència de vida dedueix sentit però la vida no vol destil·lar teoria, Schopenhauer pateix obsessió en desertar per “orientalitzar-se”, en aquest desertar busca la supressió del desig de voluntat.

Per a gestionar la paradoxa anterior “l’experiència de vida dedueix sentit però la vida no vol destil·lar teoria “ es crea la Esfera Institucional on el subjecte hi diposita el sentit perquè l’administri immediatament i així “cada dia no hem pregunti: què és bellesa?”

L’Esfera Institucional pretén alliberar l’experiència, dipositant-la i gestionant-la. El museu és un engranatge més d’aquesta Esfera Institucional, i és dels més secundaris atès que el sentit estètic no ha estat mai una prioritat. En tots els camps o disciplines, l’Esfera Institucional gestiona i administra el sentit i hem retorna l’experiència de sentit quan jo la requereixo. A partir d’aquí l’anomenarem E.I.

Aquest era el punt previ abans d’entrar als factors, reformulem la pregunta anterior:

Què vol dir que entri en crisi aquesta E.I? Que es bloquegi. No hem retorna sentit la esfera institucional, me’l retornen espatllat. Per què? Per la natura estructuralment conservadora i per la tradició conservadora de la atomització, l’especialització, la fracturació: cientifisme i l’enciclopedisme

- La natura estructuralment conservadora de la esfera institucional vol dir que el sentit que ha estat dipositat en la E.I. no ha estat sotmès a l’actualització de sentit. Essent només dipositària, no és generadora, conserva un sentit conservador i es desactualitza. En aquest mateix sentit és important repensar les temptatives per a canalitzar i obrir finestres a la E.I.

No hi ha via de retorn perquè el retorn està antiquat

NOTA. El moment el qual E.I madura, és a partir del s.XVII durant el Renaixement, període de definició d’aquest protocol. Burhart ja ho defineix: l’art és un engranatge més. L’academia correspòn a tota noció autàrquica de l’estat de Lluís XIV per tant la E.I ja està compactada i trabada.

Ara bé, al mateix s.XVII ja entra en dubte si l’E.I serà capaç de actualitzar les nocions de sentit, perquè no hi ha una via de retorn

- L’atomització. Quan l’experiència era generadora de sentit la E.I la desa de manera especialitzada en clau de l’enciclopedisme (recordem la dialèctica subjectiva a la sessió d’Adorno). Què passa quan aquesta experiència és desada de manera especialitzada? Entre els components de l’Esfera Institucional es pacta la “no agressió”. Quan a l’invent de museu se li diu que gestionarà la bellesa i l’estètica, aquet s’especialitza inamoviblement des de la lògica de les relacions de poder.

Ara quan li demano “sentit” a la Esfera Institucional me’l retorna especialitzat. I hi ha dies que les meves inquietuds de sentit no són especialitzades, qui m’ho retorna? Necessito un sentit transversal!

La moraleja: el subjecte contemporani és aquell que davant de la Esfera Institucional rep un significat de sentit tant envellit i especialitzat que no li serveix, llavors ha de tornar a l’experiència i això és fatigós. Aquí tenim el leitmotiv de l’inici, una vegada més, però rondat des de la sociologia del coneixement, el subjecte retornat és l’autèntica llavor revolucionària!

I quin és el model? El model és estètic, el paradigma és estètic, i falsejaríem la dimensió de l’assumpte si parléssim de FILOSOFIA CONTEMPORÀNIA DE L’ART.

Com es respon a aquesta crisi? Assumint que, primer: tornant a construir sentit de l’experiència i, per extensió, qüestionant fins a quin punt l’experiència de sentit té sociabilitat es forma una dimensió social. Segon: Ens podem inventar allò que podríem anomenar estructures intermèdies? És a dir, institucions creades per a experiències de perímetre curt, ara bé, substituir la Esfera Institucional per una institució d’ús immediat comporta caducar a temps real.

NOTA: estructures pedagògiques que actuen com a consens,en temes de caducitat, d’entesa, de complicitat, de network.

La tercera resposta és la més comuna en termes quantitatius i està en replegar-se en l’interior d’una estructura, en una barrera de precepte (cpte.d’antropología social) que tanca uns móns de vida que han destil·lat el seu sentit i que aquest món de vida està comprès per el concepte i el sentit, que van a la par, l’experiència de sentit està acordada.

Avui hi ha més trivialisme que mai, estem parlant d’una estructura neofonamental i neotribal, l’art també seria una barrera de precepte. De barreres de precepte n’hi ha de molt difuses i abstractes, de neofonamentalismes n’apareixen cada dia!

El subjecte amoral, potser, si ha de fundar la seva política

també ha de constituir una moral (perquè no la té).