FENOMENOLOGIA ESTÈTICA

Camac Merleau-Pontuy
Perec Dufrenne
D.Marvey Bachelard

La fenomenologia, i concretament l’estètica fenomenològica, està atravessada per una obsessió molt interessant. Perec, és un novelista (recomanat pel profe) en la seva “la vida instrucciones de uso”, fa un retrat de l’interior del cos arquitectònic que fa retrat de les vides d’ús d’esperit arquitectònic. La fenomenologia descriu cada un dels elements de l’experiència estètica, i de fet hi atorga molta llum però contràriament és un discurs obsessionat per l’element “ importància que tenen els objectes”, “l’anhel del subjecte per a mantenir vincle amb el món de les coses”. La fenomenologia rumia tot això, dit de forma barroera: la tradició occidental filosòfica s’ha denotat inclinada a mostrar l’existir com una experiència mental “cogito ergo sum”, és a dir, com la capacitat de pensar l’existir. La fenomenologia reformula això i obra porta per a pensar l’existir en conviure les coses (aquesta és l’inflexió). La dimensió real d’això, d’aquesta inflexió, l’hem d’entendre com a dues possibilitats de la filosofia:

Sobre això, fem una biografia sobre el concepte d’espai i l’evolució i les diferents vicissituds que ha travessat el concepte espai.

Biografía del concepte ESPAI.
I. Primera descripció occidental. L’espai existiria en ell mateix. Podem pensar-lo en terme de recipient. Aquest espai intenta definir les coses disposades dins d’un espai (les coses euclidianes). Aquesta dimensió ontològica de “l’espai existeix en ell mateix” queda representada en el Renaixement.
Però aquesta il•lusió ontològica arriba fins a Heidegger, els seus interessos per allò escultòric han de ser llegits des d’aquesta perspectiva
“l’escultura és el propi cos d’aquesta dimensió ontològica de l’espai,
l’espai en el lloc,
l’escultura és el cos d’aquest lloc de les coses”
escultura Basca

Atès que l’espai existeix en ell mateix, la única infecció que accepta la construcció d’espai és quan es construeix com per a entendre espai.

II. El tomb d’això estaria en pensar que l’espai és allò que es constitueix a partir de la mateixa experiència de veure les coses. Passa a ser una experiència de percepció que en la seva articulació construeix espai (minimalisme).

Perec, a “la vida en instruccions d’us”
és un retrat de com l’experiènica
de vida construeix espais


Això, en el seu relat literàri això va des del gat que s’amaga fins a la vida dins d’un pis.
III. En la experiència contemporània l’espai no és simplement una experiència sinó un espai construït, el resultat d’una operativa, d’unes pràctiques.
Quan en minimalisme investiga la fenomenologia de l’espai de percepció “al dir -imaginem un cup-, tots veurem un cup” com a una mateixa idea, rep una crítica: la percepció brutal està contaminada, infectada de backroudns, farcida d’imaginàris, la netedat clínica del minimalisme no té en comte la infecció política, social, ...


El pensament fenomenològic explora no l’espai en si mateix sinó que el pensament consisteix en existir entre les coses.
Què passa quan es converteix en una estètica fenomenològica? Què és el que passa quan el subjecte conviu entre objectes estètics? És fa una detalladíssima inspecció, investigació d’aquestes coses.
“Què diferent és construir coses des de l’àtic que construïr-les des de la portería”

Dufrenne defineix les obres com UN-EN-SI / per = a - nosaltres


L’estètica fenomenològica és aquella estètica per a fer filosofia de taberna i poca cosa més. És molt exhaustiva i detallista i sembla una gran cosa, però res.
L’estètica fenomenològica és un rebost de la fenomenologia i fa poques aportacions en l’estètica de l’art. Però la fenomenologia en si és molt interessant, és l’acoblament del món de les coses, les metodologies de l’existir.
L’economia dels afectes, bàsicament plantejat des de la necessitat de construir nous models de sociabilitat, té la seva arrel en la fenomenologia bàsicament (no en la seva estètica). Una economia dels afectes des de la perspectiva del criteri no és res més que una projecció d’aquella màxima de viure entre les coses. És un examen, una reflexió sobre quines són les maneres que construïm l’estar junts i les pràctiques relacionals.
Hi ha un Fenomenòleg molt eterodox i idisciplinat, Bachelard, que esdevé un referent meravellós. /Fa una poètica de l’espai, del somni, del foc, de l’aigua,.../ Hi ha una estètica d’ell mateix colindant a la fenomenològica, però és una estètica que consisteix en no examinar les coses, com quan entro al museu i miro un quadre, sinó les diferents torres de la imaginació poètica. Examina la situació de “què passa al meu cap quan escric un poema”, examina l’escenari mental.
El seu argument és que, a la formació de l’esperit científic intenta descriure en que hauria de construïr el què hauria de ser l’esperit científic, aquesta possibilitat de pensament però, és difícil de deslliurar-se de l’infecció subjectiva que no està en silenciar-se. El pensament en el propi callar té possibilitat de prendre consciència de si i convertir-se en objecte del propi interès.
El silenci l’obliga a psico-analitzar-se, començar a pensar el pensament subjectiu dispensat de tota subjectivitat.

NOTA que pot ser una drecera per a entendre l’autor: A.Trione “no se que ensoñación”
“ensoñación no se que”




La FENOMENOLOGÍA DE LA IMAGINACIÓ és el pensament dispensat de tota obligatorietat de la subjectivitat. El que finciona és una imaginació i irracional, obscura. És el somnieig romàntic!
En la seva F.I intenta reconèixer un pensament subjectiu amb objecte, pensar l’acoblament amb el món de les coses. I com s’acobla la imaginació en el món de les coses? Ho fa mitjançant el somnieig, entenent-lo com aquell pensament subjectiu motivat per les coses. La imaginació, el que fa, és redoblar el seu potencial productiu, és allà, en el somnieig on la imaginació esdevé realment creadora. La autèntica imaginacó productiva seria la del somnieig.
El somni romàntic de Novalis és d’una capaçitat productiva escassa perquè construeix en la fosca absoluta.

Els subjectes que més atrauen aquesta imaginació són els quatre elements, que convinats són productius, generadors de món. La flama és un element la presència la qual es configura a partir de la seva perpètua renovació, la inquietud constant d’una flama (oxímoron).