NIHILISME

Aquesta sessió tractarà un tema incòmode, molt a prop del que tractàvem amb la sessió dedicada a la Sociologia del Coneixement. En Martí farà un preàmbul considerat abans d’entrar en matèria
Plantejant en termes autònoms farem la sessió que correspon al –isme filosòfic del terme de contemporaneïtat i quines inflexions es produeixen al terreny de la filosofia (semblant també a la sessió dedicada a la ciència). .....
...........
... nihilisme

Plantegem-ho des de NO HI HA SENTIT PRÈVI , l’hem de deduir per experiència.
Aquí hi correspon l’-isme d’aquest subjecte filosòfic.
El tema és incòmode, genera un plus de mandra tenir que verbalitzar-lo, és una mandra crònica que a més arrossega un plus de mandra intel•lectual. Avui seré fred i mecànic per a explicar-ho, tot això formateja la forma innecessària del nihilisme, se’ns fa farragós. Martí ofuscat, mira a terra, ho explica amb cos arronsat.
Hi ha un perill evident: que podem perdre el matís imprescindible si no anem amb cura i ho convertim en un drama.
La cruïlla que vam tractar durant la sessió anterior si que tenia un punt vertiginós, però vam accentuar la potència engrescadora tot i els seus problemes afegits que tot i ser-ho, no resten eufòria ni productivitat.
Si ara formategem una idea del nihilisme podem mal interpretar-ho si ho fem des d’una vessant més convencional per lamentar-nos en l’absència de sentit i situar-nos en la banal societat de la queixa.

“el hombre en la oscuridad” de..... pot ajudar-nos a tenir clara una idea de ficció i podem acompanyar-lo de una pel•lícula japonesa, “cuentos de tokio” relat que -resa que la vida és una decepció constant- i que alhora presenta un desig que assegura a l’altre - vull que siguis feliç-, planteja doncs de nou un oxímoron proper al que vam estar tractant durant la sessió anterior. La vida és una decepció- Vull que siguis feliç a la vida

NIHILISME: -isme filosòfic que correspon a la contemporaneïtat
La primera referència bibliogràfica que tenim és Sergio Givone “História de la Nada” Ariadna Editora. És un treball d’història de la idea del no res, tradició del pensament tràgic (que neix rumiant la noció del no res) culminant de Nietzsche.
El pensament tràgic és aquell que es caracteritza per a suportar la contradicció oberta. D’alguna manera hi haurà habilitades a la cultura occidental, tres metodologies filosòfiques diferents:
1. La dialèctica “Heideggeriana” el que fa és relacionar els extrems i trobar la síntesi, la solució.
2. Un model místic que entre els extrems oposats el que es pot reconèixer és la identitat dels dos extrems. Per trobar l’u en la introspecció, troba l’universal.
3. El model tràgic suporta la contradicció oberta des dels dos extrems.

Recapitularem la qüestió d’ahir des d’aquest últim model tràgic, s’assemblen. Hi ha analistes, com Ripo Velzqui, que afirmen que la societat contemporània és aquella que és simultàniament diferents possibles extrems. El subjecte contemporani està arrabassat per contradiccions que el caracteritzen a mode simultàni-contrari. Per aquest mateix motiu hem apel•lat l’oxímoron des de l’inici de classes com a tropos retòric per a representar la contemporaneïtat. Aquesta tradició tràgica tenia els seus moments culminants en Nietzsche, per què ara el recuperem? En quin sentit ho fem?
L’aforisme de Nietzsche assenyala el nihilisme com a modalitat de lucidesa, que no té res a veure a nihilisme com a estat de lucidesa. Dit d’altra manera, el nihilisme considera l’experiència tràgica com una experiència lúcida, no traumàtica.
Com ho assenyala?
1. La naturalesa adípica del temps: no vol dir res més que el temps està estructurat per una naturalesa adípica que es fogacita a ell mateix. En una lògica insensata, sense sentit, que impossibilita que existeixi l’instant ple de contingut.
Recordem el Faust de Goethe “aturat instant bell!” Perquè no s’atura un cop assolit? Això no ho pot suportar Goethe perquè autofogacitarà a ell mateix. Diguem-ne que Nietzsche corregeix a Goethe.
La pròpia naturalesa adípica del temps impossibilita que aquest instant es deturi, en clau Shopenhaueriana, si l’ésser és voluntat i la voluntat és essent impuls volitiu, no pot deixar de voler perquè vol, és un instant volitiu. Si la voluntat és voluntat de ésser, per molt que sigui, no es sabrà deturar.
2. l’Hipotesi moral de l’etern retorn és l’altra reflexió cèlebre de Nietzsche formulada a Gaia Ciència. Aquesta és una pregunta moral:
“què faries si una nit llisqués el diable per la finestra de la teva cambra
i t’oferís viure eternament tal com has viscut?”
La resposta seria negativa perquè no paga la pena viure la vida eternament perquè no es dipositaria de l’haver estat consumit. Goethe però això ja ho intuïa però era més desassossegat:
“I enmig del goig em consum el desig”
un voler que no pot ser res més que un impuls volitiu

TALLEM...................................................................................................................................................................

Una altra font del calaix és Hans Blumenberg, hi ha una monografía sobre l’autor magnífica i resulta una drecera òptima.
Ell, qüestiona totes aquestes coses de manera que es fan menys incòmodes fent un gest interessant a partir del concepte d’absolutisme del real: en la cultura occidental, d’ençà dels presocràtics, el real cau pel seu propi pes. El real és idiota perquè no respon al sentit.
Blumenberg l’ha intentat desmentir en clau teològica “el teu deu és obscur perquè no et donarà les seves raons” i de la mateixa manera, equiparant-les, en clau científica, en clau mitològica i en clau metafísica perquè no són res més que estratègies per encobrir l’absolutisme pes del real. No és millor la ciència que la mitologia, no és millor la metafísica que la teologia. No és la història d’una conquesta la història del coneixement sinó la història de l’encobriment. Fins que al decurs històric han fracassat tantes estratègies que arriba un moment en que ja no es pot continuar desmentint, seria una acte impertinent, no és pertinent continuar desmentint l’absolut pes del real.

QUE CADA SUBJECTE AGUANTI EL SEU MÓN

Una altra qüestió després que oferta Blumenberg com a alternativa per a instal•lar-se en la tessitura “acceptar l’absolutisme del real és acceptar la lleugeresa de ésser” i amb boca petita Bloomemnberg aconsella “la reflexió” entesa reflexió com a convertir en el tema, tematitzar el real. Freud ho anomenaria tècniques de sublimació
Blumenberg parla de reflexió per tradició Kantiana i fa distinció entre el que representa pensar i el que representa reflexionar: pensar és utilitzar a lliure joc les nostres facultats, pensar és pensar; reflexionar és pensar el pensament, convertir el pensament, convertir-lo en tema de reflexió, convertir-ho en tema.

Els exorcismes literàris sobre això són obiosos coma a literaturització de la questió. Bequet, que ho diu de nou, afirma que l’art consisteix en no voler dir res, en no saber que dir per no tenir la necessitat de dir-ho. El model d’aquesta experiència tràgica és estètic com va plantejar el propi Nietzsche, l’art és totes les maneres de ser amb totes les possibilitats d’anar essent, és per això que l’art no s’atura en cap resultat.
Oi que no s’atura en el punt en que havia de ser reproduït alternament? L’instant de plenitud haurà de ser refundat, experimentat.

Lyotard J.F a finals dels 70 acunya el concepte postmodernitat fonamentat en que la modernitat va ésser el moment dels meta-relats de grans il•lusions i alhora hi instal•laven la noció de sentit al futut. Avui se’ns ha escapat. És en clau de la fenomenologia Heideggeriana o la revolució protestaria en tant que: “algun dia.....demà....lluny....”

La definició que Lyotard dona a “la manera moderna de l’absolut està demà” és que ja ens hem fet prou grans per aquests contes, per tant exigim que la noció d’absolut, que el sentit retorni al present. La postmodernitat no és qüestió de llenguatges, és una qüestió epistemològica, a on està el sentit de futur?
El reclamo aquí i ara, encara que l’hagi de reconstruïr, i quin és el moment? és.........l’art

Blumenberg es limita a suggerir la reflexió com a única via per a la tematització del real perquè si no ho fes així, seria tant il•lícit com desmentir l’absolutisme del real. El problema del sentit no te’l pots amputar, és un ingredient constituent Qui sóc? On vaig? ...? ets qui es formula la pregunta, constata que hi ha una inevitabilitat a la pregunta, no és que te la afegeixis la pregunta, per tant, la pregunta del sentit no és amputable. Fer-ho no és lícit políticament tampoc perquè desembocaria en un º0 d’ideologia, al desert del real el º0 permetria tots els desoris ideològics. I fins i tot és il•lícit des d’una perspectiva moral, resultaria d’un triomf que limitaria a la immoralitat per sobre i per sota, oblidar el sentit seria oblidar el propi terreny del just. Però fins i tot sobre un nihilisme blanc, l’art creixeria, perquè ho fa potencialment en tot el possible.