EL GEST

(…) art que parla en diferents registres, art que parla en art o disseny que parla en art. arribo tard a la classe, i demano per el tema desenvolupat, hem diuen que ha estat fent la introducció. Amb aquest fragment ja podem ensumar el tema de la sessió d’avui.

El mateix gest de reconèixer el tema en l’assumpte (...)
Intentar respondre el perquè de l’actitud postdisciplinar pel que fa el mestissatge de llengües com si fos només (...)

En el leitmotiv, exercici de cartografia de la contemporaneïtat, hi ha el retorn de la subjectivitat, el subjecte és un subjecte retornat que retorna habilitat en totes les seves prerrogatives, el subjecte no delega sinó que retorna com a subjecte moral en tant que estètic, estètic en tant que corpori i polític, corpori en tant que moral i polític, polític en tant que corpori i estètic,... El retorn de la subjectivitat suposa un retorn impiu del llenguatge, difícilment es podrà expressar amb la netedat dels llenguatges disciplinaris.
El concepte llenguatge, subjecte que ha estat sotmès a les crítiques mes severes, la fractura lingüística l’ha deixat desactivat com a sistema designatiu. La cultura disciplinar era la disciplina del llenguatge.

Estem intentant de reconèixer l’eco de totes aquelles coses que ja hem anat dient. La cultura contemporània està en el sector terciari dels serveis, més que de productes. L’especialització és menys pertinent a la cultura contemporània, la cadena de muntatge és la que requereix una especialització disciplinar.
serveis Vs disciplina, en la idea disciplinar tenim allò que en diríem, cultura post-disciplinar, on la demanda de flexibilitat té bàsicament un format laboral. Així com abans el treballador més qualificat era aquell que tenia més experiència, el mercat laboral actual prioritza el treballador en funció de la capacitat de passar d’un departament a l’altre.
La necessitat de flexibilitat bé requerida per el tardo-capitalisme i la exigència de flexibilitat bé exigida pel capital. La mobilitat, el que persegueix, és que et puguis adequar el mercat laboral.
El pla de Bolonya per exemple, forma part de les noves exigències del capital.

La flexivilitat des de la vessant psicològica es resol en la disponibilitat per a canviar d’uns rols a uns altres, per tant flexibilitat implica disponibilitat per a desaparèixer de la biografia, de ser llançat a l’oceà de la flexibilitat. El subjecte flexible ja no pot construir un projecte biogràfic, no pot construir un projecte de vida, no pot construir un projecte que assenyala una direcció.
Tot això que es pot revestir d’increments de llibertat, és bàsicament retòrica neo-liberal, el que hi ha és la deshistorització de l’experiència.
L’experiència amb història culmina una fase del procés
l’experiència deshistoritzada és aquella que acumula experiències que poden ser antagonistes (contradictòries).

La idea de tot això, vindria a ser el que passa amb la caiguda del Mur de Berlín, el xoc de dos blocs cancel•laven la història, resultava la fi de la “nostra història”. Aquests són arguments ultra conservadors, no només perquè l’altre hagi aparegut coma altre sinó que bàsicament senyalava “la fi de la nostra història”.

Però, La autèntica fi de la Història és la fi de les nostres històries i això resideix en la flexibilitat. La flexibilitat té una reflexió lícita i legislativa quan no pot amagar que i ha una fi de la història com a causa d’una subjectivitat disponible i d’un mercat laboral, escenari de la subjectivitat post-disciplinar. I no és res més que la imposició d’un model únic que propicia que, a través de la banalitat, l’espectacle i la superficialitat, “la profunditat està a la pell”.
L’acte micropolític és el de la no reproducció dels models de dinàmica de subjectivitat.

La pròpia subjectivitat ens impossibilita construir biografia, el mercat s’apropia de la biografia per a convertir-nos en carnassa per a adaptar-nos d’un departament a l’altre.

EL MERCAT ENS VEN BIOGRAFIES FABRICADES!!!

Hi ha una excedència de present, atès que no hi ha biografia, el que cal és acumular present. Però dins d’aquest hedonisme de present, ens preguntem per quin és el present és el valuós perquè tant de present acaba generant sensació de dèficit. Podríem pensar-ho des de la lectura convencional de l’hedonisme absolut del “carpediem” però és una lectura asocial. Encara que aquest mateix hedonisme genera noves formes i una nova situació de “l’altre” que freguen, toquen més les relacions socials de present. Ara, l’hedonisme en clau d’ordre estètic té més filtres estètics que morals o polítics, si tenim en compte el que anunciàvem al principi de la sessió, tenim que: