URGÈNCIA DE REALITAT

La subjectivitat contemporània és una subjectivitat en acció, un subjecte en actiu . Sovint utilitzem la disjuntiva subjecte modern- subjecte contemporani per diferenciar-nos del període que va des del Quattrocento fins a la Il•lustració i les Avantguardes. Allò ja informal és el Contemporani.
Utilitzant aquesta disjuntiva es delata que hi ha una subjectivitat moderna que arrossega encara inèrcies. La modernitat era una subjectivitat delegada que en el seu context era un subjecte que s’havia disciplinat i posat a disposició de tots els protocols de representació, per exemple delegant la representació del món en clau estètica: Paul Klee “davant de l’art tenim la sensació que fins aquell moment havien estat encegats”. O bé delega la seva naturalesa en prerrogatives polítiques. Tenim doncs una subjectivitat diferida.
Aquests protocols de representació són el gran epígraf de, utilitzant la frase clau, “la crisis de la representació” i per tant la disjuntiva, en termes absoluts, entre Modernitat en tant que delega i Contemporaneïtat en tant informal.

La delegació s’esquerda i es rovella, s’esquerden els sistemes de delegació: museus, sales d’art,... La crisis d’aquests sistemes de representació llança la subjectivitat contemporània cap a una presa de posicions, no per romandre silenciada sinó per retornar. Tota la literatura de jo-l’altre, identitat- alteritat, el cos,... retorna a autoconstituir-se.

Aquí volem conèixer el taló de fons general en coses que són eclèctiques. Si és veritat que aquesta subjectivitat és reactivada (recordem l’espai públic) podem derivar capa molts relats diferents, com aquell relat fonamentat de naturalesa inquieta (nerviosa):
Si és una subjectivitat que retorna perquè no es fia dels sistemes, retorna en el neguit per a ser responsable de les seves decisions i espera que aquestes accions no siguin reversibles. Aquest subjecte hiperactiu degut a la seva inquietud, és un subjecte fatigat no pel tedi encara que cosí de la fatiga, ni per la malenconia perquè darrere d’aquesta hi ha una quietud rotunda, sinó per el cansament que provoca prendre petites decisions.
El subjecte modern no estava fatigat perquè construïa a partir d’un relat lineal que jugava amb la dialèctica de l’èxit o el fracàs, i si errava podia gestionar-ho beneficiosament. El subjecte contemporani, contràriament a agafar la vida com a relat, abandona el relat i va construint experiència sense brúixola: en lloc de prendre la gran decisió s’aboca a la norma de l’acumulació diària de prendre moltes petites decisions, obligatorietat que deriva a una fatiga productiva, no per lucidesa (llavors seria improductiva) sinó per ser la fatiga una força productiva.

OXÍMORON: La casa deslocalitzada, la casa amb rodes.

Després d’aquest garbuix obrim un relat de caràcter més serè.
Si el centre és aquest:
LA SUBJECTIVITAT RETORNADA
QUE RETORNA PERQUÈ LI HAN FALLAT ELS SISTEMES
HA DE SER EL GESTOR DE LES SEVES RELACIONS AMB EL REAL
és per això que està inquiet
i urgeix de realitat

A partir de la filosofia clàssica alemanya de KANT- FICHTE- SCHELLING-SCHOPENHAUER la vida és entesa com la relació de “jo” i “el món”, es genera tanta ocupació en establir relacions entre coses que la vida va administrant-se fins que el subjecte contemporani convoca el diàleg entre aquestes administracions en el moment en que aquests sistemes de realitat arxivada fracassen, el subjecte demanda realitat perquè pateix ficció. Demanda realitat no només per corregir l’excés mediàtic sinó per retornar a la fórmula de “jo” i “el món” ara fragmentat, desglossat i difús, gairebé perdut entre els arxius.
Dins aquesta ficció, el subjecte pateix realitat per la societat de l’espectacle, que li dona gat per llebre. Prudència però, necessitem Realitat versus l’excés d’espectacle i artifici però no Realitat versus l’excés de ficció, perquè aquesta última no està enfrontada a la realitat. L’aspectacle i l’artifici com a realitat fa que el subjecte contemporàni necessiti retornar a la fòrmula de “jo” i “el món”.
Esclarint-ho un mica més, no és la solució enfrontar realitat i ficció, si féssim una reconstrucció de la idea de ficció, ens adonaríem que la ficció en sí literaturitza el real. La ficció és converteix en una drecera per a conèixer profundament el real o marxa del real per veure què volia amagar.

En canvi, perquè no li serveix al contemporani l’espectacle? Tant sols perquè es limita en ser un estímul, si i és una màscara alhora. Però la rèplica davant de l’espectacle és estèril perquè reclama la passivitat obligada de l’expectació. En l’espectacle publicitari, per exemple, el subjecte es limita a aplacar-se davant de l’espectacle.
L’espectacle és un Red Bull, la realitat et fa actiu, et fa prendre decisions. L’espectacle és un fitness.
Ara bé, el simulacre és mes maligne, Guy Ernest-Debor. Simplement perquè l’espectacle es veu com a distracció i el simulacre pretén fer-se passar pel real. És literalment engany perquè s’ofereix coma suposat real. Com anunciàvem en uns inicis amb Dan Graham i els panells audiovisuals que instal•la a l’exterior de les cases perquè des del carrer es pugui entrar en la intimitat de la programació televisiva dels seus habitants, el subjecte contemporàni necessita de “Big Brother”, no és res més que un simulacre que com a artifici s’ofereix amb la voluntat de que ho prenguis com a real. Ja veurem quantes d’aquestes vides públiques seleccionen la programació en funció de l’interès de mostrar una identitat dissenyada expressament per a generar una opinió pública (els documentals de societat de la 2? els documentals porno de la PlayBoy i la salsa rosa de les tardes a la 5? ...)
Simulacre: artifici detallat per construïr-se com a real,
és un engany, és sobre-construcció:
construcció superlativa

Brodilian “precisament per l’hiperrealisme del simulacre sempre hi ha continguts (en la hiperconstrucció) elements que el delaten”. Per exemple, Foncuberta construeix simulacre i el posa en evidència en l’hiperrealisme de la seva obra. Si que és verinós perquè és engany però és menys danyí perquè es delata.
NOTA bibliografica: LA CIUTAT COM A PARC TEMÀTIC
Obrim un tercer relat, si bé parteix d’aquest primer i segon relat en forma de pregunta

COM CONTRUEIX LA CULTURA CONTEMPORÀNIA L’INTRUMENT PER REHABILITAR L’ENCONRE AMB EL REAL?
COM HO ACCELERA?
A partir de tres estratègies alternatives a la representació del real


1. LA PRÀCTICA DOCUMENTAL. Recordem l’emergència d’avui
2. LA CONSTRUCCIÓ DE PLATAFORMES perquè el real silenciat prengui formes perquè el món aprengui (estratègia pedagògica): Els pavellons, metafòricament, Raimond (gent anyorada), projecte en dibuixos que pren forma d’arxiu.
3. una VIA COMPLICADA que guarda la pulsió de la pràctica situacional on es pretén rehabilitar l’encontre amb el real construint experiència, construint món .