Justificació del tema de la idea de ciutat (dit de forma arbitrària):
Si ens intentem construir aquest primer bloc, l’atrezzo, l’escenari a on es desplega és l’escenari metropolità i ho és indefugiblement.
Tot és ciutat (axioma), inclòs el territori rural. Un exemple: quan ens desplacem fora de la ciutat partim de la experiència metropolitana. Una altra: quan ens desplacem a la ciutat ja tenim consciència d’ella mateixa.
L’escenàri de l’experiència contemporània és la ciutat i aquesta depèn des de quina perspectiva assagem la qüestió a debat per a una nomenclatura especialitzada:
Quan parlem en clau de la tecnologia ens referim a la ciutat difusa (*télépolis de José Javier Echevarría) ; al parlar de la perspectiva econòmica ens referim a la ciutat oval; parlar de la ciutat en clau urbanística és parlar sobre la ciutat que vessa.
La ciutat tecnològica és ciutat difusa, el model americà, és un tipus de ciutat com Los Ángeles, un model de ciutat que desmunta l’esfera pública i desapareix l’espai de consens. És conseqüentment una ciutat poc sostenible, desapareix l’espai de consens per adoptar l’ “American Style Life”, el paradigma nord americà es desplega com a paradigma únic durant l’Europa de post-guerra i l’Europa del Pla Marxal.
L’efecte que genera l’ “American Dream” sobre les famílies de classe mitja i mitja-alta es resol en el consumisme i la publicitat de les seva pròpia existència: en cases on habiten quatre membres, suposada mitja, cada membre té un cotxe: el pare té el seu per anar a la feina, la mare té un altre cotxe adequat per anar a fer la compra, el fill gran té el seu cotxe personalitzat i el fill menor quan cumpleix l’edat permesa per a la conducció, també se li regala un cotxe, etc...imaginem per un moment els manteniment que necessiten aquestes mansions suburbanes. Aquest manteniment constata el feliç benestar Americà quan arquitectònicament es exposat a través dels portals emmirallats que exterioritzen la “intimitat” i rebel·len, tant sols a partir del portal, la seva funció: el finestral actua com aparador –publicitàri-. L’aparador patrocina unes formes de vida que queden anunciades darrera d’aquests finestralls.
Dan Graham, instal·la uns panells a
l’exterior de l’habitacle, de cara al carrer, que mostren quina programació s’està mirant a l’interior.
Aquesta idea de trans-parència apareix ja en els seus treballs dels 80 i essent dels primers, recupera la tipología del pavelló. La tipología arquitectònica moderna va desestimar el pavelló com a espai multifuncional. Això que va desestimar l’arquitectura “Courbusiana”, la contemporaneïtat la reactiva i evidentment que es recupera amb un tema que serà leitmotiv constant del subjecte contemporàni afamat de present, d’experiències d’esdeveniments.
Darrere d’això hi ha un subjecte que demanda realitat, que demanda Big Brother i el pavelló ho re-anuncia.
El pavelló entès com a tipologia arquitectònica multifuncional és rebutjat per la modernitat ja que la tipologia que impera és el racionalisme, el funcionalisme, recordem que s’interessa específicament per l’ús al que es destinen les construccions. El pavelló es recupera per la urgent necessitat d’espai disponible per construir experiència que l’arquitectura racionalista no cobreix *A Munster, per exemple des de la primera edició, hi ha un impecable pavelló rovellat i envellit dins el bosc.
LA URGÈNCIA DE REALITAT “DEIXA’M DORMIR”. La tensió de realitat és fatigosa i demanda un increment de repòs. L’extensió del temps productiu triplica la fatiga, les hores del dia s’allarguen a 26h. Els apats passen desapercebuts i el temps d’ingerir aliment s’escurça, quants de nosaltres som capaços de gaudir d’un àpat sense tenir la pantalla de l’ordinador a davant, els apunts (ja no anomeno la TV)?
El ritual de l’àpat ja no consisteix en seure i assaborir el que ens alimentarà. La rutina consisteix en que assentat a la taula d’estudi concentrat amb la pantalla del PC contestant el correu o jugant al Grand Theft Auto: San Andreas un prengui un sopar que consisteix en una tassa de llet de soja ecològica adornada amb deliciosos i lleugers flocs de fibra integral Sveltesse bientre plano.
Ara bé, jugar al GTA no és una diversió, és com treballar però en una altra dimensió i fent tot allò que no es pot fer a la vida de carn, és com el Second Life, forma part del treball en crear la identitat d’un mateix.
En fi, l’ ORA ET LABORA de l’ordre benedictí que et manava resar, treballar i dormir, ara l’ORA ET LABORA en el nostre estat laic es refereix a sigues ociós, treballa i dorm. Més que mai, i encara que els anàlisis mèdics ho diagnostiquin i medicalitzin irrebatiblement, l’estrès és una característica de la societat contemporània, un efecte provocat per aquesta necessitat de realitat i d’extensió del temps.
Mentre que en un episteme modern, en unes coordenades de modernitat tot està dilatat al futur, les nocions de valor estaven diferides, enviades al futur. D’alguna manera un gran punt d’inflexió és aquell on el subjecte contemporani que després de la promesa vol la noció de valor d’ús en el present, una noció de valor que potser només hem serveix avui, un punt d’inflexió que fa urgent l’experiència de realitat (Derrida a diferència i repetició està parlant d’això mateix i no vol plantejar cap judici de valor ni fer pejoració). Aquest punt d’inflexió no es determina, es va obrint.
NOTA: referència BIBLIOGRÀFICA. Una bona encarnació seria la Viena a fi de segle: Freud, Klimpt, Wittgenstein, Wagner,...però no deixa de ser la decadència de la burgesia austro-húngara de la ciutat volguda.
; La Viena Fi de Segle. Schorske. Gustav Gili
; La Viena de Wittgenstein. Taurus
; Josep Casals. La Viena a fi de segle
El primer efecte és aquest subjecte destarotat psicològicament:
Heuristicament el subjecte modern és aquest que requereix d’un projecte de vida i és destarotat perquè no el té.
Tornant a la ciutat, hem explicat com el pavelló es disposat com a espai disponible, un terreny entre en centre neuràlgic (política, balcó de la ciutat) i l’anella perifèrica d’aquest centre neuràlgic. La ciutat contemporània es desglossa en diversos centres com podrien ser les plaçes (Pl. Sant Jaume, Pl. Les Glories, ...), espais disponibles difusos.
La configuració de la ciutat ja no és com una taca d’oli que es va expandint des d’un centre com ho era en la modernitat sinó un sofregit de tomàquet que esquitxa des d’un centre. Explicat gràficament:
La ciutat mutant ja no és la ciutat de la mobilitat del transport sinó del flux, del moviment sense destí en temps reals. Entem flux com a vagar, pasturar, deambular com a observador anònim ( diferència del deambular en un poble). Són fluxos marcats pel creixement demogràfic, per la escala urbanística, situació econòmica ...
No hay comentarios:
Publicar un comentario