IDENTITAT-ALTERITAT

Quan ens referim a termes com identitat-alteritat ens podem referir a un viatge exòtic en clau modernista, a l’alter com allò suscepitible de ser col·leccionat, o a la aproximació. La col·lecció de l’estrany serveix per a singularitzar millor l’autoretrat.

NOTA bibliogràfica que enceta el tema. Tenim un personatge, Edward Saïd relacionat amb els orientalismes, “Oriemtalism” del 1978.

Hi ha orientalitat, orient ha esdevingut de la pròpia cultura occidental que ha emfatitzat la pròpia noció de diferència, governada per tres factors clau: un factor de multiplicació que deriva en moviments migratoris; una compressió espacial, és a dir, diversificar els fluxos; i la velocitat de la informació, que ja sabem què comporta i què no.

La diferència, des d’aquests tres factors, és entesa com la possibilitat moderna d’entendre “l’altre” com a destí llunyà del viatge exòtic, i en aquest mateix context també queda afectada (alhora que enfortida) la possibilitat de la col·lecció de la diferència per a singularitzar l’autoretrat.

A l’interior de les barreres de precepte (natalisme, nacionalisme), la barrera de sentit queda controlada en la mesura que hi ha preguntes que no queden resoltes perquè es veuen tancades dins d’aquesta barrera poruga i conservadora. Quan es trenca la barrera de precepte, sempre per proximitat, l’altra apareix en escena de manera que t’obliga a prendre posició: les practiques exòtiques deixen de ser exòtiques quan esdevenen al pis de dalt. Les pràctiques de l’altre, a mesura que són properes t’obliguen a posicionar-te i donar opinió, posició dialèctica que propicia l’autoretrat.

De fet, l’antropologia va topar amb aquesta possibilitat: Quan l’explorador de cultures desconegudes s’aventura a la selva, troba un indígena de pell fosca descalç i despullat amb una banya d’algun animal quatrípode vestint l’aparell masculí i li pregunta per la diferència, aquest li diu: però si ets tu la diferència, que apareixes amb una calça llarga, unes botes que t’arriben fins la regatera, pantalons de safari, una arma de foc, cobert d’una malla protectora i una reixa per a caçar papallones.

quan li preguntes a la diferència, aquesta et respon: la diferència ets tu

La identitat- alteritat, ara més que res ha de ser dialèctica i no autonòmica. El que no pot ser més interessant és obtenir oberta la llum, que no és res més que una paràfrasi que venim dient, en una terminología diferent, la desfeta del concepte modern de veritat, identificat ara en el projecte d’indentitat, que ha de ser construït ara en una dialèctica. Operem ara des de la desfeta de la veritat moderna, i en primer lloc, en l’art.

La subjectivitat contemporània es veu obligada a operar des de les infeccions que procedeixen també de “l’altre”. Referir-nos a que el que fem aquí és apologia al mestissatge, home, és una mica banal. L’apologia al mestissatge és una literatura en el fons moderna perquè es continuarà basant en conceptes científics que es desenvoluparan en la puresa.

És el moment per aNOTAr un apunt bibliogràfic que ens posa a l’altre extrem del mestissatge, des de Lévinas: “el temps i l’altre”. Lévinas no deixa de formular una de les possibles dinàmiques identitat i alteritat. Posar a l’altre extrem l’altre, “el otro”, és un procés negatiu (no del negativisme) perquè l’altre sempre se’m resisteix, i és en la seva irreductibilitat on reconec els límits del joc. En realitat això, ni tant sols dóna marge a la interacció afectiva. Amb la irreductibilitat de l’altre, reconec el meu radi, el meu jo i el perímetre de la meva identitat.

El mestís diu: jo sóc l’altre perquè en el meu jo hi ha la presència l’altre que desmunta els components “purs”. En “el mestís” de Lévinas, l’autor és partidari de reconèixer en aquesta subjectivitat contemporània el frec amb la diferència, encara que no sigui limítrof, xoca, sense perspectiva de colonialisme ni de vituperisme.

Lévinas defineix la identitat contemporània alterada com a una subjectivitat heroica en tant que utilitza el mite d’Ulisses. Ulisses seria el subjecte que constantment està partint en condició d’estrangeria. Un cop fa el llarg viatge i entra en contacte amb l’estrangeria, amb allò el qual no tenia coneixement, amb l’ignot, es produeix: primer, retornar a casa és la condició del seu existir; segon, retornar també a partir, a marxar.

Per tant Ulisses és aquell que ha de tornar a parir, infectat d’allò que no coneixia ha de segur experimentant amb la seva identitat.

Marc Augé planteja les relacions entre l’espacialitat contemporània i la temporalitat:

Els no-lloc .Que son aquells que es poden multiplicar, que poden ser a qualsevol lloc,...On ningú se sent a casa però ningú se sent hoste a casa de l’altre. És casa de ningú. Aquests són els processos ,motiu pel qual la identitat-alteritat no són autònoms,

, tant jo com l’altre defugen en romandre a pertànyer al lloc. Ingressar cap allò que ens fa ignorants, cap allò del qual no tens coneixements,

TRASLLADAR-SE CAP AL LLOC IGNORAT

Paral·lelament a tot això, hi ha un relat metafòric, ens referim al neoliberalisme multicultural. Com encaixa el multiculturalisme (consensuada diferència sense conflictes culturals) en tot el que ham anat explicant?

El que fa el neoliberalisme multicultural és amagar la diferència de classe i amagar els conflictes que no són d’ordre cultural. La tolerància multicultural pressuposa l’enteniment des d’un punt de vista hegemònic on es toleren determinades premisses.

És un discurs enverinat. Entre jo i l’altre hi plana també, la sociabilitat. En la modernitat, la societat occidental, el subjecte no és ent social sinó individualista. La sociabilitat a occident no forma part de la humanitat sinó de la cultura. La individualitat de l’occidental està molt, molt portada en interacció en l’altre perquè es diu que hom no és social: Shoppenhauer assenyala que l’individu per natura no té cap evocació cap a la sociabilitat però si que necessita que l’altre el reconegui cap a l’ardit de les relacions de poder. Si la naturalesa humana és individualista, necessita l’altre per a dominar-lo en els protocols de subordinació. La sociabilitat no era res més, en el context de Shoppenhauer, que la hipoteca de per vida en comú o protocols de la vida en comú, com ho vulguem dir. Ara, la sociabilitat no és res més que una experiència de gestió identitat-alteritat, en el moment en que l’altre esdevé proper és programa una gestió actualitzada com a lògica que organitza la experiència de contemporaneïtat, els processos de dialèctca identitat-alteritat.

Un element important és la suspensió de la gestió visual que es resol en codis abstractes. Hi ha una suspensió de l’economia visual, el règim visual ja no es resol. Però el discurs neoliberal inteneta rescatar aquest règim visual, el règim sensible ,ens referim a, entre tantes, la cuina japonesa, els tallers asteques, escoles “orientals” per a asserenar les nostres vides i la nostra pèrdua de sentit, la literatura americana sobre la antiguitat xinesa, ...coses així. El neoliberalisme intenta rescatar aquell règim visual, quan l’impuls volitiu que tenim desplegava un procés dialèctic d’ordre epistemològic (Lévinas).

*a la pregunta: quan comença la contemporaneïtat? No hi ha una línia que marqui el final de la modernitat i l’inici de la contemporaneïtat (és una de les coses que m’agraden més d’aquestes classes, que no hi ha cientifismes ni clàusules de contracte) hi ha una sèrie de fets que tindrien a veure sobretot amb la economia global, com la crisi del petroli al 73. Però s’ha anat imposant des dels seixanta amb els moviments situacionistes, lletristes,...fins ,més o menys, els anys seixanta cinc.