THEODOR ADORNO

THEODOR ADORNO. Escola de Francfort (escola filosòfica que neix a redós d’Adorno i a l’ombra d’una circumstància històrica, l’holocaust.)

Les lletres en cursiva són cites de l’autor dites a classe

Adorno ha estat un filòsof molt rebutjat en afirmar que “no són temps per a la poesia”, ho ha estat però no dona marge a la experiència estètica com a experiència de plaer. Amb l’holocaust, el gest d’Adorno és intentar curar-se’n. El que ha esdevingut està en la mateixa línia que la Revolució Francesa amb les aspiracions de fraternitat, iniciatives que es van encetant i dirigint-se cap a la barbàrie. És per això que “no és temps per a la poesia”. Recordem l’atmosfera dels 50, davant de les conseqüències de la barbàrie s’olora un naïf optimista que vol passar pàgina, però Adorno situa aquest optimisme a l’altre extrem.

Sobre l’art, Adorno no dirà res essencialment important, l’editorial Taurus té publicada

una Tº Estètica que és un text pòstum i elaborat per part dels seus deixebles a partir d’un compendi de notes. Però el professor Martí Peran creu que aquest fet no és el més important en la filosofía estètica d’Adorno, o potser si que ho és...

El punt d’arrancada rau en aclarir quina és la inflexió que ha produït la inclinació a la barbàrie. En la terminologia d’Adorno, per una banda la patologia resideix en la dialèctica de la il·lustració (o la dialèctica subjectiva) és on s’identifica el virus. Per altra banda, la possible teràpia és la dialèctica negativa (motiu per qual he estat rebutjat).

Apareix un text escrit a quatre mans per Max Horkheimer i Theodor Adorno nomenat “dialèctica de la il·lustració” que estableix que l’origen de la patología cal trobar-la en el paradigma enciclopèdic. En l’interior de tot el procés de la cultura occidental s’han habilitat dues maneres de “pensar”, de consumar l’expectativa de coneixement.

La primera: El pensament analògic rau en que conèixer és conèixer la relació d’identitat. És el pensament que té el seu potencial o els estris en la metàfora (tropos retòric que diu una cosa per l’altra i rau en la Poesia com a model.

La segona: El pensament científic, disposat a l’altre extrem, estableix que conèixer és conèixer allò exclusiu i singular en cada una de les coses “diferència exclusiva de les coses”.

D’aquest segon, el model formal és l’esperit enciclopèdic: “cal llistar i definir allò que descriu cada cosa”

La dialèctica subjectiva és allò que es produeix a causa del model enciclopèdic que genera una absoluta confusió, rebombori el qual fórem convidats a pensar que les que les coses eren allò de que es podia servir.

“en la il·lusió de subjectivitat qui creix és el subjecte”

doncs és qui crea des de la empatía.

Quan Adorno intenta exemplificar tot això (en benefici del coneixement) les conseqüències seran bàrbares. Més enllà dels formats, el que és aquesta dialèctica és:

“ser és dominar allà a on ets”

“conèixer el món és aplacar-lo”

que al cap de vall és desactivar-lo

NOTA suposats actes emblemàtics de la bondat “solidaritat”, en la pràctica, per poc que t’hi deturis una mica, es pot capgirar molt facilment. Hi ha la possibilitat de pensar que som en funció de com ens veu l’altra. De manera que aquells actes més o menys bondadosos no són res més que la mirada de l’altra. Succeeix que la moral també està ferida, igualment sota sospita. I no dic això per fer apologia de cap immoralitat sinó que per posar-la en suspens.

El subjecte modern estava pautat per aquesta il·lusió de “què són les coses”, de com aquestes coses poden contribuir en aquest engranatge general.

“ quan l’enciclopedista vol definir el ferro li diu al ferro: ferro, tu ets matèria prima per a fer un cargol i amb aquest cargol incorporar-te a la maquinària” una maquinària il·lusòria, per descomptat. Però què succeeix quan l’enciclopedista li diu això al ferro?

El ferro quan es prestar a fer això, a contribuir en l’empresa, s’avé a ser matèria prima. Quan s’hi avé “el ferro és llimat per fer-se cargol” i quan és llimat, pateix i al patir del dolor “desperta la consciència”.

Que aquest sigui el punt d’inflexió vol dir senzillament que és l’instant en el qual el ferro està en les ocndicions òptimes per dir-se “jo sóc el meu ésser allò que per a ser obliga a patir?” És el punt d’inflexió que és punt de sospita.

La teologia tràgica és protagonitzada per un déu al que se li curen les ferides. La teología el què tindria per funció seria mantenir oberta la ferida que té per intenció mantenir oberta la consciència.

Aquesta apologia del dolor no té res a veure amb la tradició del fàstig existencial, aquí el que estem parlant és buscar una llavor reactiva en clau revolucionària. I personatges sospitosos de dir el mateix són Junger, Levinas, Thomas Marg,... tenim tota una col·lecció d’apologistes del dolor, tots ells entreveuen que en el dolor hi ha consciència de present de despertar. La forma de què el present serveixi és el dolor, t’encasta al present. Aquest és el sentit de l’apologia del dolor: consciència de present i despertar de consciència.

La alternativa a la dialèctica subjectiva és la dialèctica negativa. Dialèctica que ens permetrà, i se’n diu així ben clarament, en tant que consisteix en la pràctica de la negació, és a dir, el cargol nega “jo no sóc matèria prima per a fer un cargol” per a acceptar una zona per “a fer” no tant “dir” què són les coses sinó negar-les, coneixement amb suficient contenció per acceptar “conèixer les coses arriba fins escoltar de les mateixes què no són”.

Quan diu “Jo no sóc la reproducció de cap model que hem vingui donat” no estic dient que no m’interessi res. Aquest és el gest micropolític, és el gest més petit de tots, el que funda la política (no és una acció política de petit abast). I perquè Adorno s’instal·la en les qüestions estètiques? ho acabem de veure, el model que utilitza com a dialèctica negativa és l’art perquè en el referent en el qual rumia Adorno, és l’Avantguarda. Dit llafiscosament:

“ l’art d’Avantguarda és aquell que és

en la mateixa mesura que s’oblida de l’idea de l’art ”

Per això, aquest oblit, és la dialèctica d’Adorno. La disjuntiva que proposa (l’art) té una doble possibilitat, ambdues igual de lícites:

1. Devenir mercadería: a partir de moltes vies per a ingressar al meract de l’art obsecant-se en la originalitat o ser un útil, és a dir, un pseudo-disseny i que l’art es converteixi dins de la vida.
2. Permanecer arte, és a dir, romandre com art. Això implica oblidar la idea de l’art (única via) i amb això n’hi ha prou.

Aquesta lògica d’oblidar és molt feixuga perquè sempre s’ha de mantenir latent, com la ferida, s’ha de mantenir oberta. L’heroi artista s’ha de comprometre en no deixar-se reduir en la idea d’art. Què és allò que fas? Si allò que fas, ho fas pensant en la idea d’art es catalogarà com a tal, si a més a més hi penses i no se’t cataloga creuràs que ets un artista incomprès, que de fet és el que sempre acaba passant.

NO DEIXAR-SE REDUÏR A CAP CONCEPTE