DERRIDA

Abans de res, farem resum de l’anterior sessió perquè d’alguna manera té a veure amb el discurs d’avui. L’ultim dia vam abordar la qüestió de què consistia interpretar aquell objecte estètic que només era un objecte estètic a partir de Heidegger i Derrida on es plantejaven dos ventalls de resposta, la positiva i la negativa. Heidegger establia que l’obra no diu que encara l’obra diu pequè encara el que hi havia d’arrera d’ella era l’obra de veritat. Derrida establia que l’obra diu que no diu perquè el que es constitueix en la experiència hermenèutica no és cap ombra de veritat sinó l’absència radical de sentit.

L’obra de Derrida és prolífica, esmentem els texts més cèlebres, traduccions les quals podem trobar a l’editorial Antrophos en castellà:

“de la gramatologia” 1967

“la escritura i la diferencia” 1972 aprox.

El punt d’arrancada és repescar la menystinguda davant de l’escriptura. La direcció de l’argument que Derrida pren, serà projectant sobre qualsevol llenguatge totes les carències gramaticals de tot llenguatge.

Perquè la escriptura ha estat una qüestió de menyspreu a occident?

La pròpia filosofía Platònica, quan parla de l’invent de l’escriptura quan és pensada per una perversa inversió. Al monarca egipci se li ofereix l’invent de l’escriptura –aquest invent et permetrà lacrar el coneixement d’una manera estable i perenne al contrari de la tradició oral-. El monarca diu que l’escriptura permetrà l’oblit del pensament i romandrà en l’oblit, als llibres.

A partir d’aquesta condemna, al llarg de la cultura occidental i ja en la Il·lustració, quan Jean-Jaques Rosseau en la seva esforçada reconstrucció del primitiu acaba fent una “oda” a la fonètica, la condemna de l’escriptura gravita de l’absència de tot el que rodeja l’escriptura. Dins la parla es conserva el sentit de l’existir el subjecte que parla. La fonètica avança de bracet amb els fets mentre que l’escriptura ho fa amb les paraules. La fonètica emana de l’experiència i l’escriptura és senyal de llenguatge, només és testimoni de la paraula.

La constatació que fa Derrida vers aquest menyspreu històric és que hem menystingut l’escriptura des d’unes il·lusions metafísiques. El voler fer interior la cultura del sentir ha estat el que ha fet que menystinguem l’escriptura perquè hem menyspreat la fonètica. “Il·lusió de veritat” que de fet està més a prop de la fonètica. En contraposició, en les suposicions metafísiques d’arrel platònica sempre seria més important el dins que el fora, sempre hi haurà un “què ocult” més enllà de l’exterior.

Paul Válery al dir que “allò real està a la pell” va de braçet amb Derrida, es tracta de la cultura de la presència. El fet de que el llenguatge escrit operi sempre per absència, el fa poc eficaç en la òrbita de la presència en les jerarquies de veritat.

El dins, el fora.

La desconfiança es du a la tradició logocèntrica (que posa el centre de la veritat a la raó) de la cultura occidental “Allò que pot ser dit però no revelat”. La tradició metafísica, logocèntrica, ha condemnat l’escriptura, que en conseqüència es pot condemnar per la tradició fonocèntrica. Aquesta tradició logo-fono de col·locar al centre de la veritat la paraula, és també una tradició falocentrica del pare que posa la paraula. És un llenguatge en funció de gènere, que col·loca el valor d’allò masculí en el centre de gravetat. Confiança vers masculinitat. L’escriptura és la desconfiança vers la feminitat.

Falocèntricà semnantitza (sementitza), posa el semen com a centre de gravetat.

Amb Derrida es fa aquesta concessió a la proliferació de molts registres:

-el feminisme descentralitza: Derrida no proposa una revolta d’escrives ni de substituir els elogis davant de la parla pels elogis davant de l’escriptura, no ho proposa això.

NO ÉS UNA REVOLTA DELS ESCRIVES

Seria llaurar sobre tot llenguatge les mateixes desconfiances que s’havien llençat sobre l’escriptura.

NOTA bibliogràfica: Hi ha una publicació de Blumenberg “la legibilidad del mundo” que resulta una metàfora del món com a llibre. Llegint-lo hi trobaríem el sentit de la “lectura del món”. Blumenberg fa una reconstrucció de com llegir aquest llibre per tal de fer-ho adequadament, en un codi poètic, científic, filosòfic,... la inquietud és esbrinar la metodología pr a descodificar-lo adequadament.

Al darrer capítol a aquesta metàfora ell consigna aquelles fonts on es continua plantejant la metàfora del món com a llibre però ho fa en perspectives diferents i arriba a la conclusió de que “el món no ha de ser llegit sinó escrit”, el món podria ser un llibre però no per a llegir-lo sinó per a escriure’l.

I aquí hem dit el mateix que ja dèiem a la primera sessió de l’assignatura, la idea de Derrida és justament la mateixa de Blumenberg, totes aquestes cultures falocèntriques, logocèntriques, fonocèntriques,... ens han portat a pensar que podiem reconèixer aquesta carència d’arribar al fons de qualsevol fons. El llenguatge és només un instrument per a la producció, per a la construcció, per a escriure!

Plantegem de com la cultura occidental ha plantejat la idea de llenguatge escrit: “A l’escriptura, el llenguatge escrit ha de ser un model”. Al llenguatge no hi ha exterioritat, és una senyal presencial i prou. Recordem quan parlàvem de la ciència, es feia el mateix, el llenguatge s’estilitzava. La noció de valor no és externa al discurs sinó que pertany al mateix, la pròpia noció de valor hi és interna.

Pel·lícula obligatòria: “Wittgenstein” de Derek Jarmack. Ens ajudarà a exiliar una mica més aquests arguments.

Wittgenstein és de la mateixa època de Oto Bagner, Gustaf Klimpt, Carl Claus, Freud, Adolf Loos,...d’aquella Viena de fi de segle, que és també un projecte de la lògica Wittgensteiniana.

El que no s’entenia d’ell era que admetia coses que el feien excèntric, l’espiritualitat, el misticisme, la teología,... i en tant que filòsof de la lògica acceptà la teología, perquè la lògica sobre el llenguatge comparteix que “qualsevol pregunta que es pugui formular, es pot entendre” perquè la noció de valor està en el llenguatge. I per tant, quan Derrida afirma “tot allò que és dit ha d’acceptar la possible contradicció, ha de ésser dit i per tant desdit” la contradicció és contra-adicció, una addicció del contrari al dit. És també l’exemple del diccionari, On és el significat que abriga la paraula? El significat està diferit, no es fa present a la cultura del llenguatge, el significat va formulant-se en altres significat, per tant el llenguatge està “diferit en tant que postergat” i “diferit en tant que diferit”. El significat es dissemina, és allò que no retorna al pare, és una lleterada fora de lloc. És per aquest motiu que aquesta és una tradició falocèntrica.

diferència, diferiment, disseminació

La darrera reflexió de Wittgenstein és la inclinació a callar “allò que no sàpigues parlar”, amb això no estem dient que hi hagin coses que no puguin ésser dites sinó que hem des ser conscients que tot allò que diem pot adoptar la seva contradicció, per tant, tot el que diem ho diem adequadament. I ja no hem de buscar el poeta que doni la paraula clau que representi el món! Hi ha móns construïts que es construeixen amb el llenguatge, “el que no representa és l’escriptura, el que construeix món és el llenguatge”, un nou oxímoron! Seguim amb el leitmotiv de l’inici, el verdader model és estètic,...però ostres! Si això que estem plantejant està en l’art! El llenguatge literari i per extensió artístic no és reproductor ni productor perquè opera en dinàmiques diferents, construïr és “l’latre”, les coses no és representen, s’editen! Són restes del naufragi, o la carronya, com en vulguem dir, l’art requereix de trastos i això no és representa, s’edita, es sampleja, és un DJ! És impuls SAMPLER, tot és construcció, no absència de sentit, perquè com Kant planteja “ hay ilusión de universalidad en la construcción de sentido”, porque hay anhelo de que esto sea compartido y este anhelo es constituyente de esta ilusión. Dentro del juicio estético hay ilusión de universalidad, dentro de la experiencia estética hay ilusión de universalidad.

Amb Goethe, Atura’t instant, ets tant bell! Que no s’aturi no vol dir que no sigui bonic, en l’instant mateix s’afirma, no es nega, la seva debilitat no es la incomplitut sinó la seva ocasionalitat, genera fatiga i t’hi has de posar cada dia. Estem definint una altra manera de gestionar la nostra relació amb el sentit, perquè tota noció de valor pertany al sistema, el sentit està dipositat en el reconeixement, més que en la novetat, és vertiginosa, el reconeixement és plaent perquè es recolza en el plaer. Sabem que recordar el que ja sabem, recordar l’instant de plenitud esgota.

Aquestes conformen unes coordenades que ens porten al model estètic, aquest opera com un ventall, pel seu punt d’articulació, cada obertura es mou en transversal i en direccions diferents, fins i tot oposades. El model racional és lineal, paral·lel, si que pot fer un moviment transversal i passar d’una disciplina a una altra, d’una especialització a l’altra, però no s’articulen, no estableixen connexions, el sentit està diferit i especialitzat.